Peabody Terrace Revisited

Actualitat de Josep Lluís Sert

In memoriam, en el 25è aniversari de la seva mort

La figura de Sert manté una sorprenent actualitat per als qui s’interessen per la seva obra gràcies, almenys, a tres aportacions que feu través la constant recerca que dugué a terme amb la seva feina dins i fora de la Escola de Disseny de Harvard.

En primer lloc va explorar y proposar un camí raonable per a la recuperació dels valors de textura i color en clau d’ornament útil per les façanes dels edificis sense deixar de concebre’ls amb un rigor funcional i tècnic exemplar y molt allunyat dels frenètics formalismes que es varen desfermar en l’Amèrica dels anys 50 i 60 (y no diguem dels excessos gestuals d’ara). En el moment de grans canvis que va ser el final de la Segona Guerra Mundial, Sert, que era amic i deixeble en graus diferents tant de W. Gropius com de Le Corbusier no va poder prendre model de cap dels dos. Del primer perquè va persistir en una Arquitectura del pragmatisme que resultava formalment banal i del segon perquè, tot al contrari, es va llençar cap a un nou llenguatge expressionista amb tocs ruralistes i surreals, nodrit d’un món pictòric propi intransferible. Sert,doncs, hagué de trobar el seu propi camí i com que ho va fer en plena maduresa i quan ja exercia de professor, ho va haver de raonar de manera pedagògica per a benefici de tota una generació d’arquitectes americans.

Durant el anys 40 mentre dissenyava plans urbanístics per a ciutats d’ Amèrica Llatina va poder experimentar gràcies a algun encàrrec d’edificació els sistemes de doble façana y doble coberta que resultaven imprescindibles para a la creació d’ombres y corrents d’aire que alleugerissin la calor tropical. Gelosies de totes menes, porticons y viseres, persianes y galeries més o menys tancades es convertiren en recursos que restituïen a las façanes relleu i clarobscur, als quals afegia de vegades tocs de colors vius propis de les cultures locals. La seva obra més important d’aquest cicle fou l’ Ambaixada dels Estats

Units a Bagdad. Aclimatat al fred de Boston, Sert va produir amb la tecnologia més avançada unes façanes molt més primes, como les utilitzades en dos edificis magistrals: Holyoke Center i Peabody Terrace. En el primer, centre administratiu i de serveis de Harvard, aporta la distinció entre panells translúcids y transparents y un interessant joc entre l’ordre d’un mòdul de finestra amb vidre translúcid repetit i la seva interrupció aleatòria per obertures transparents -senzilles, dobles o triples- en funció de las necessitats interiors. Doncs bé, tant la doble pell formada per elements lleugers a base de lamel•les o plaques com el tipus de façana amb obertura total entre plantes que confia en els avenços tècnics del vidre i els seus diversos graus d’opacitat i tintat per efectes a l’hora de confort interior y de expressió exterior estan a l’ordre del dia entre nosaltres y poden veure’s en el mateix Eixample de Barcelona entre les aportacions més interessants de l’ Arquitectura construïda i premiada recentment.

En segon lloc, en el camp urbanístic, va revisar totalment la Ciutat Funcional de l’avantguarda europea i sense renunciar als seus valors va recuperar la barreja d’usos i les tipologies de l’espai urbà, bàsicament carrers i places, dins dels seus “Civic Centers” concebuts com a sectors de vianants. Per al centre de la ciutat, nova o vella, cal mantenir el cotxe a una distància raonable – de vegades emmagatzemat dins un edifici que forma part del repertori arquitectònic del projecte- i propiciar el moviment de persones sense el qual no hi ha vida comercial ni ocasió de les trobades que son el sentit mateix de la vida urbana. Sert reinventà per als centres de ciutats noves que mai s’arribaren a construir i per alguna reforma de ciutats existents un seguit de places i rambles que uneixen centres comercials, administratius, culturals i religiosos (acostumava a dissenyar les esglésies amb tot detall). Les seves idees han tingut un reflex llunyà en la reeixida segregació de carrers de vianants en els Centres Històrics de tota Europa i en les àrees de gran concurrència lliures de cotxes com ara el Fòrum o l’ Anella Olímpica, per citar exemples de la ciutat compacta que vol esdevenir Barcelona. Però per comptes de la concentració de vida cívica que ell imaginava en el seus Centres, semblants a una versió moderna del Fòrum romà, l’actual mercantilització de la vida –fins i tot del concepte de lleure!- ha creat els grans Centres Comercials tancats i vigilats fora dels nuclis urbans que son una substitució i una negació de l’espai continu, neutre, multiús i potencialment igualitari del carrer i la plaça públics. Gràcies al nostre clima Mediterrani alguns d’aquests complexos, sense deixar de ser aclaparadorament comercials s’han organitzat com a petits pobles amb espais a l’aire lliure que ja s’acosten més a la idea sertiana. De tota manera resta per fer una comparació entre els dissenys de Centres de Ciutat de Sert i els models de centres per a les New Towns angleses, les Villes Nouvelles de la regió de París o les poblacions de la perifèria d’Estocolm fetes entre els anys 50 i 70, per exemple. A priori, el tipus de Sert és molt més compacte i dens i defineix molt més clarament contorns que modelen l’espai urbà. Per això s’ha esmentat el model de Fòrum més que el d’Àgora o Acròpolis, el paradigmes moderns del qual serien Brasília i Chandigarh amb edificis monumentals flotant en mig d’un espai enorme.

En tercer lloc, va explorar infadigablement tipus d’habitatge mínim i de les seves formes d’agregació per a generar edificis que funcionessin millor i tinguessin al•licients de forma i silueta. Encara que al principi, influenciat per Le Corbusier, va ser un gran partidari del tipus de pis dúplex, distribuït en dos nivells que te sentit quan l’espai principal pot ser a doble alçada (com a la seva casa del carrer de Muntaner a Barcelona) però en te menys quan la superfície es escassa (com passa a la Casa Bloc, també de Barcelona), en la seva etapa madura va desenvolupar altres sistemes com el d’accés per un corredor cada tres plantes que va poder aplicar amb èxit en els seus gran projectes d’habitatge per a Boston i Nova York. Ell seu petit barri anomenat Peabody Terrace dissenyat per a Harvard l’any 1964, te 500 pisos d’entre 28 y 58 metres quadrats –aprofitadíssims- que son un model de l’habitatge mínim i temporal de qualitat que tanta falta fa ara i aquí. Aquests habitatges integrats en una sèrie de blocs d’altures decreixents que formen tres places y un carrer que les uneix, tot animat per tres torres de 22 plantes estratègicament col•locades per fruir de vistes cap al riu Charles i fer les mínimes ombres damunt l’espai públic, resumeixen magistralment aquestes tres aportacions y s’erigeixen en paradigma d’allò que es pot fer amb un bon pla i un bon projecte.

Jaume Freixa

Jaume Freixa i Emiliano Lopez

disseny sergi.GB