El moviment religiós de la Contrarreforma, va ocasionar una reacció contra les tendències del Renaixement que van veure’s plasmades a la literatura i les arts: aquesta corrent literària i artística es coneix amb el nom de Barroc.

L’estil Barroc va néixer a Itàlia, i va dominar a Europa a finals del segle XVI i tot el segle XVII, manifestant-se a la literatura i a l’art, pel predomini de la línia corva sobre la recta, l’element decoratiu sobre el constructiu, a l’arquitectura i l’expressió arrebatada a la pintura i l’escultura.

El predomini de la lògica o l’equilibri, havia acabat cansant les noves generacions. Una altra vegada la sensació va substituir la raó. L’obra equilibrada i racional del Renaixement va ser substituïda per l’expressió desequilibrada del Barroc.

El Barroc es caracteritzava per corbes infinites, columnes amb faixes o hèlix salomòniques, frontons corbs i mixtilinis, murs que buscàven perspectives tancades i efectes lluminosos, plantes el·líptiques, circulars i mixtes. Es va unir arquitectura, escultura i pintura per formar un tot on la percepció visual no fos capaç de distingir on començava una disciplina i on acaba l´altra.

L’arquitectura barroca era teatral. Ideada per la seva contemplació, donava més importancia a la seva part exterior, on hi havia connivència de les parts que composaven l’edifici, ja que una part per sí sola, no tenia cap mena de sentit. Aquestes, es combinaven, superposaven, es relacionaven, formant una unitat, un únic conjunt, seguint unes normes que reflexaven més una jerarquia social que no pas un ordre racional.

A l’arquitectura europea de la primera meitat del segle XVIII, continuà el corrent Barroc, com a resultat d’una doble influència: la francesa i la italiana. A França, seguint la tradició de Versalles, van edificar-se una sèrie de palaus que van unir a les seves riguroses línies exteriors una decoració cada vegada més recarregada al seu interior, fundant així, l’estil Rococó de Luis XV.

El Rococó, és un estil que predomina a mitjans del segle XVIII, i passa de ser un art, tan sols reial, a ser l’art preferit per l’aristocràcia i la classe mitjana-alta, doncs el seu estil predilecte havia de ser mundà, atractiu, íntim i delicat. El nou gust, entre el barroc i el preromanticisme burgès, va trobar en el rococó l’estil-pont necessari que l’havia de conduir a un llenguatage allunyat del barroc i del renaixement.

El Rococó, és l’art dels salons, i per aixó adquireixen molta importancia tota mena de treballs decoratius com ara mobiliari, pintures, tapiços, etc.. una acumulació d’elements decoratius barrocs, amagats dints d’un traçat extern simple.

La gent però, no estava contenta, i la llarga oposició de les classes mitjanes i populars al sistema polític i social dominat per l’aristocràcia, va suposar la caiguda de l’antic règim francès al 1789,i amb ell, l’estil Rococó.

Aquest fet va coïncidir amb un conjunt de circumstàncies, que van permetre el redescobriment de l’antiguitat clàssica. La més important de totes van ser un seguit de troballes arqueològiques, però n’hi van haver d’altres com ara les acadèmies fundades al llarg dels segles i el cansament i l’exhauriment de les formes decoratives del Rococó. Tot el conjunt, va dur a una crisis estètica que tenia com a úniques sortides crear un nou estil, diferent o imitador de l’antiguitat clàssica que els arqueòlegs estaven redescobrint.

Aquests fets van proporcionar una possibilitat d’alternativa “estètica” i un llenguatge plàstic als revolucionaris i als artistes d’aquest període.

L’art Neoclàssic es va prolongar tot el període napoleònic. El nou emperador necessitava l’art del cèsars per expressar l’imperi universal a què aspirava. Els representants de la revolució van veure en el nou estil del Neoclassicisme, la desfeta de l’aristocràcia i els seus salons.

El focus del nou moviment va ser a França ( lloc d’on provenen les salines de Ledoux, edifici que analitzarem al nostre treball), però les seves conseqüències es van estendre per tota Europa i van afectar l’arquitectura i tot el conjunt de les arts en general.

A grans trets es caracteritzava per regularitat, simetría, subjecció a les proporcions com les del cos humà, l’ús de l’ordre dòric, l’estructura de l’edifici amb l’esquelet, la recuperació de l´antiga importància de la columna derivada dels arbres, ornaments inspirats en fulles i flors, alhora que també retornaven els frontons plens d’estàtues. De Roma van aprendre la ciència de l’espai. La cúpula era l’element més important i insubstituïble, a més que ja tenien models moderns per imitar, com ara Sant Pere.

La trama ortogonal i geomètrica característica del classicisme antic, que reflexava la seva forma tancada, contrastava clarament amb les obres barroques, on la gran quantitat d’elements que formaven diagonals deixaven una visible forma oberta.

Ja no es continuava amb la idea del barroc de unitat total, el que predominava era una multiplicitat de parts, cada una important per ella mateixa, independentment del conjunt total de l’edifici.

Més endavant al llarg del segle XIX "dues grans línies d’acció definiran l’activitat constructora: l’arquitectura-art i l’arquitectura-enginyeria. La persistència de la primera, que busca el seu camí en les formes, i l’atreviment de la segona, guiada per la tècnica, ofereixen un panorama complex, i sovint contradictori. Els factors que influeixen el la multiplicitat d’aspectes de l’arquitectura d’aquest període són molt diversos; les noves necessitats, els nous materials, l’aventura colonial i el Romanticisme." (A.Fernàndez García)

Amb la caiguda de Napoleó i per contra la consolidació dels règims polítics de la Restauració, que intentaven esborrar d’Europa qualsevol vestigi de la Revolució Francesa, sorgí el moviment cultural del Romanticisme, o també conegut per Giedion, amb el nom de Classicisme Romàntic.

La naixença del Romanticisme abarca des de finals del segle XVIII fins al segle XIX. Encara viu el Neoclassicisme, es produeix la reacció contrària per obra del Romanticisme. Menyspreant les normes acadèmiques dels neoclassicistes, els artistes busquen l’extrem oposat. Desitjen individualisme, llibertat, espiritualitat i sentiment en lloc del mètode i la lògica. El moviment va esdevenir la bandera de les generacions joves, que aspiraven a plasmar en la política, la literatura, la filosofia, i totes les arts, els principis revolucionaris que l’any 1814 havien quedat soterrats.

També és en aquest segle on trobem l’emprempta de l’eclecticisme i l’historicisme, que participen en el rerefons del Romanticisme, tot i que triguen una mica en sorgir clarament a la llum. La característica del segle XIX, és el fet d’amagar, sota envolcalls del passat un esperit totalment nou. Des d’aquest punt de vista el retorn al passat del Neoclassicisme no és més que un símptoma de la caiguda de les formes tradicionals.

El Romanticisme és el crit de rebel·lia contra el segle de la raó i de les acadèmies. Victor Hugo, va resumir aquesta idea al seu drama Hernani: "llibertat en l’art, llibertat en la societat; aquest és el doble objectiu." Les nacionalitats que lluiten per la independència o per la recerca de la seva identitat s’oposen a la Gran Europa de Napoleó. França, Espanya, Alemanya i Inglaterra, buscaven les fonts medievals autòctones, l’arrel de la seva personalitat i l’alliberament del classicisme grecoromà.

L’individualisme, la conversió de la intimitat en tema, la representació subjectiva del paisatge, l’exalçament del poble… són alguns dels principis fonamentals de la nova sensibilitat. El Romanticisme es va difondre amb la força d’una revolució; les ganes de llibertat van impregnar moltes de les obres dels artistes del moment. L’arquitectura revolucionària pretenia impresionar per la potència de les mases, la força de les formes i el tractament del materials. Tenien el desig de que l’edifici “parlés” per ell mateix, que expressés l’ús pel qual havia estat dissenyat.

Aquestes característiques es veuen clarament a les Salines de Ledoux. Als murs de les salines, les urnes volcades, de les que sembla que sorgeixi un manantial petrificat, volen fer recordar a l’observador, l’aigua salina, portadora de prosperitat. D’aquests mitjans en dèien “Arquitectura parlant”, i per aquest motiu era summament significativa l’ambició que hi havia per les noves formes, tant a l’interior com a l’exterior de l’edifici.

La inquietut del període feia que els objectius de les obres fossin monuments dedicats a la fe, la moralitat, l’harmonia, la humanitat, la nació…

Descobrim un nou tipus d´ésser humà, que es troba en una relació art-societat diferent. L’artista deixa de ser un servidor del poder, i aquest fet afavoreix el seu esforç per emancipar-se de les directrius acadèmiques.

“Empecé pintando un cuadro para el Rey, y he acabado pintando un cuadro para mí mismo”, (Jacques Louis David) amb aquesta frase queda plasmat el gran canvi de mentalitat, on l’artista entèn la seva obra com a un element pròpi. En matèria d’arquitectura, la reivindicació de l’autonomía té en primer lloc una connotació moral.

El Romanticisme i la seva idealització de la història, de la societat i sobretot de la naturalesa, va donar pas, en les dècades centrals del segle XIX, a un corrent d’interès per la realitat concreta. Van contribuir processos com la implantació definitiva de la burgesia, el positivisme filosòfic d’Auguste Comte, la conciència en els artistes dels problemas socials terribles de la industrialització, i el desencís pels fracassos revolucionaris del 1848.

Independència de les parts

El concepte d'unitat ja no està viu. La unitat s'ha convertit en una "multiplicitat de parts deslligades".

"En l'art clàssic-barroc totes las parts estaven íntimament unides, com si estiguessin fosses de una sola peça. [...] Ara les parts apareixen unides tot i que són viables independentment." com podem veure a les Barrières, a on "és particularment característica la disposició juxtaposada de les parts."

"Qui està sotmès a lleis alienes està fàcilment disposat a adoptar formes alienes."

Aversió als ornaments, exaltació dels materials purs

Ledoux, Salines du Chaux, ornament

Ledoux pensa que l'ornament amaga la forma pura i només és un detall accessori: "...Tout ce qui n'est pas indispensable fatigue les yeux, nuit à la pensée et n'ajoute rien à l'ensemble" (Ledoux), tot i que de vegades s'inclou ornamentació, com columnes i estàtues, que juguen un paper totalment secundari.

Es pretén mostrar la matèria tal i com és, doncs "Qualsevol forma que no sigui geometria elemental és contrària a la sensibilitat tectònica." "Construir és donar forma.""Cerca de la forma pura."

Cada element deixa de tenir un rerafons filosòfic, un significat diferent al que comporta pròpiament l'element, "la nova coberta plana constitueix solament la cobertura d'un espai y no [...] la coronació d'un espai."

Salines du Chaux, a Arc-et-Senans

L'espai està caracteritzat per ser mitja circumferència, al centre de la qual hi ha la casa del director. Al costat d'aquesta trobem dos edificis allargats que servien de fàbrica: espai productiu. Completant aquest diametre trobem els edificis des d'on es supervisava la producció de sal. Darrera de la casa del director estan les quadres. Formant el mig cercle podem veure els habitatges dels treballadors. Aquí Ledoux va optar per crear horts i jardins comuns pels obrers i les seves families. L'esbarjo havia de compensar les dures jornades de feina. Finalment, es pot veure l'accés al recinte.

Ledoux pretenia satisfer als usuaris dels seus edificis. Aixó ho podem veure als habitatges pels obrers. Les habitacions són de quatre persones. L'ordenació simetrica només es pren pel seu caràcter pràgmàtic, doncs tothom està en les mateixes condicions, i no per motius de tradició o per seguir un ordre preestablert. Al centre hi ha la part comunal, amb la cuina i el menjador.