Primavera '04 setmana quarta

 

 

LA BELLESA I LA SUBLIMITAT

La bellesa i la sublimitat van ésser les dues grans categories que definiren el camp del discurs estètic de principis del s.XVIII.

Per parlar de bellesa cal tenir en compte dos criteris diferents. El primer va relacionat amb la idea clàssica de bellesa objectiva que ve marcada per criteris predefinits. El segon, depèn de cada observador, ve més lligat al surgiment de l’estètica, dóna importància a les capacitats subjectives de cada individu per apreciar-la, contradient la idea que puguin existir criteris objectius per definir el què és bell.

El mateix passa amb el concepte de sublim, que descriu determinats estats anímics definits per l'èxtasi i l’entusiasme. Més que dir que una cosa és sublim, la sublimitat de la cosa es defineix perquè desperta un estat anímic d’exaltació.

Han existit i existeixen grans pensadors (filòsofs, historiadors, ...) que han estudiat i descrit els citats aspectes de manera molt intensiva i detallada.

Per parlar d’aquest tema és molt important referenciar-se en grans personatges de la historia com són Immanuel Kant, Burke i Shopenhauer entre d’altres.

 

 

 

 

PREÀMBUL

 

Per comprendre quin paper ha jugat la imaginació  en l'estètica i la història de la seva configuració, és indispensable que tornem la vista cap al segle XVIII i a Anglaterra. En aquest moment, de mà de la profunda revaloració que l'epistemologia empirista va fer del paper de la imaginació en el coneixement, de l'aparició de noves formes artístiques i del naixement de l'estètica moderna, el concepte d'imaginació es va transformar i es va convertir en un dels problemes estètics bàsics. A partir de llavors es va fer important saber en què consisteix i com funciona aquesta facultat; ja no es va tractar només d'utilitzar aquest concepte per a caracteritzar de manera més o menys vaga l'activitat creativa de l'artista, sinó d'investigar la manera que feia possible l'experiència estètica de la naturalesa i de les obres d'art, gràcies als diversos tipus de relacions que permetia entre el subjecte i l'exterior.

A partir de llavors, l'experiència del bell, del sublim, del pintoresc, van ser compreses a través d'uns processos molt específics efectuats per la imaginació, de manera que es va convertir en part essencial de la definició de les qualitats estètiques bàsiques (bell, sublim, pintoresc). 

Històricament pensadors com Longino ( segles I a III) ja manifesten el seu entusiasme en el tema amb el “Tratado sobre lo Sublime” traduït per el Francès Boileu el 1674.

 Cal parlar d’uns fets històrics que van marcar una nova manera de fer. Entre 1770 i 1800 Europa va passar de ser absolutista i neoclassicista a ser demòcrata i romàntica. Això es va presentar en diferents fets com ara  la Revolució Industrial Anglesa (1760-1840) que va desenvolupar una classe burgesa i es van assentar les bases del Liberalisme, també la Revolució Francesa (1789) que proclama els principis de Llibertat, igualtat i fraternitat, també gràcies a la Revolució Americana amb la seva Declaració d’Independència (1776). Aquesta última fa que els drets dels homes siguin el centre i estableix la República com a forma de govern. A partir d’aquests fets la Llibertat reemplaça la Tirania, el poder absolut es veu limitat i la democràcia es dirigeix en ideal del govern

Per als classicistes la bellesa depèn dels objectes. Parlen de conceptes com la unitat, la varietat, regularitat, ordre, proporció,... més que la sensació que produeixen aquests als qui els contempla. La bellesa, per tant, proporciona a l’espectador un estat de plaer serè, fruit de l’ordre i la proporció com  podríem trobar en l’art grec. També, en aquest mateix segle XVIII es va tenir en compte el sublim, que desde l’antiguitat tenia a veure amb l’emoció.

 

 AUTORS DIVERSOS 

 

LONGINO ( s. I dC) 

“El que és sublim ens emociona per la seva magnitud i energia que és superior a les facultats humanes: la Naturalesa, el cosmos, la grandesa i profunditat del pensament..."

Longino manifesta que a l’escultura la bellesa es busca en la semblant-se amb el model humà. Lo bell, així, s’aplica a les arts que exigiesen acabament o limitació formal i lo sublim a les que apunten cap a una certa infinitud o il·limitació.

 Junt amb la bellesa clàssica i serena, els Neoclàssics també van disfrutar de la sublimitat, de les emocions fortes de l’art, de la naturalesa majestuosa i sublim, dels motius fúnebres (més representats en el manifest de Burke), macabres i sobrenaturals.

®     Observació:

Són dos maneres de catalogar principalment obres d’art, escultures, arts plàstiques... i fins hi tot elements de la vida real.

 

JOSEPH ADDISON (1712)

 

 

 

 

Los Placeres de la Imaginación (Belleza, grandeza, novetat).

Haches personatge diu que dins la grandesa podem trobar la poesia, l’arquitectura i les arts plàstiques.

En aquests escrits trobem que expresa el mateix pensament que Aristóteles (980) quan diu que la vista és el millor sentit. És el sentit més perfecte i deliciós.

  

 BURKE (1757)

 

"Todo lo que es a propósito de cualquier modo para excitar las ideas de pena y de peligro, es decir, todo lo que de algún modo es terrible, todo lo que versa acerca de los objetos terribles, u obra de un modo análogo al terror, es un principio de sublimidad: esto es, produce la más grande emoción que el espíritu es capaz de sentir. Digo la más fuerte emoción, porque estoy convencido de que las ideas de pena son mucho más poderosas que las que nos vienen del placer."
(Burke, 1757) 

Edmund Burke és el primer personatge anglès en explicitar la diferència entre “lo bello y lo sublime” i li atorga un significat tant gran com a la pròpia bellesa.

En la seva obra : “Indagación filosófica sobre el origen de nuestras ideas acerca de lo sublime y de lo bello”, Burke agafa models que no s’ajusten a les exigències del Classicisme.  

"todo lo que resulta adecuado para excitar las ideas de dolor y peligro, es decir, lo que es de algún modo terrible, o se relaciona con objetos terribles, o actúa de una manera análoga al terror, es una fuente de lo sublime; esto es, produce la emoción más fuerte que la mente es capaz de sentir".

No tot és presencia de grandiositat, sinó que també podem trobar sentiments de dolor i perill

“ lo que es de algún modo terrible, o se relaciona con objetos terribles, o actúa de una manera análoga al terror, es una fuente de lo sublime; esto es, produce la emoción más fuerte que la mente es capaz de sentir".

Per ell “lo Sublime” és una idea que té un sentit negatiu , el dolor i el perill, el terror, es tracta d'una idea que produeix un la impressió més forta.

 " lo que la mente es capaz de sentir "

 "..y sin una fuerte impresión nada puede ser sublime ". 

 Anàlisis Burkeà:    1.- Factors negatius i autor ben positiu.

                                    2.- Passions de lo Sublim: pena, terror.

3.- Causa eficiencia: Sensació de sublimitat.

Segons el llibre: Indagación Filosófica sobre el origen de Nuestras Ideas acerca de Lo Sublime y lo Bello:

Sublim és la idea de pena o perill sense entrar en las circumstàncies.. Amb paraules més simples, tot el que causa “deleite”

a)      Penes: delits, sublim, que afecten a la nostra conservació o subsistència.

b)      Delit sublinar: pena i perill no són pròxims

c)      Delit: classe de plaer que produeix pena i perill.

FONTS  COMPOSITIVES SEGONS BURKE

Grandesa de l’estil (Bell i Sublim)

1.- Talent: Grans pensaments.

2.- Passió entusiasta.

3.- Formació de figures

4.- Noble expressió (elecció de paraules i dicció metafòrica i artística)

5.- Composició digna i elevada: Engloba a les anteriors.

 Són els passos que un artista pot o no utilitzar quan realitza un treball.

En el cas de l’arquitectura veiem molt clarament com s’ha de realitzar una sèrie de passos per arribar a una fita compositiva. Diem compositiva perquè en l’esquema anterior es veu com aquesta englova a les anteriors.

Primer de tot hem de tenir una bona idea o pensament sobre el que volem executar o si més no un simple element que ens fagi pensar cap a una imatge o sensació final. Conseqüentment una bona idea ens aporta un entusiasme especial cap al què volem aconseguir i per això ens esforcem. Llavors vé el moment d’executar les nostres idees i pensaments on l’expressió del nostre talent (idea  del principi) ha de quedar clara. Finalment composem tots els passos per arribar al punt culminant.


EMMANUEL KANT (1724-1804)

 

 

 

 

 

 

Kant“Lo bell de la naturalesa es refereix a la forma que limita a un objecte. Lo sublim es troba en un objecte sense forma, per tant és il·limitat, però pensat a la vegada en la seva totalitat”

Kant en “la Crítica del Judici” té una orientació diferent a la de Burke . Per Kant “lo bello” es refereix a la forma de l'objecte, mentre que el sublim pot trobar-se en objectes sense forma, il·limitats, un es refereix a la qualitat i l'altre a la quantitat; en un el plaer sorgeix directament, en l'altre indirectament.

 Per això, encara que es pot parlar d'una bellesa natural, no es deu dir que un objecte natural és sublim, la bellesa natural ens revela una naturalesa sotmesa a regles i lleis com en un sistema.  

En el sublim, és precisament el contrari, el que desperta el sentiment : és la seva grandesa (sublim matemàtic) o la seva força (sublim dinàmic ), en definitiva la seva desmesura, i la seva aparent sortir-se d'aquestes regles.

Kant afirma que el que és sublim és el que és absolutament gran, el que és gran per sobre de tota comparació, magnitud que només és igual a ella mateixa. Per això s’ha de buscar la sublimitat no en les coses de la naturalesa sinó en la nostra ment, les nostres idees. 

 

“L’aspecte d’una cadena de muntanyes els pics nevats de la qual es perden entre el núvols, la descripció d’una tempesta o la que fa Milton del regne infernal, ens produeixen un plaer barrejat amb terror. L’espectacle dels prats poblats de flors i les valls amb els seus rius i on descansen els ramats, ens produeixen també ens produeixen un sentiment agradable, però plenament joiós i amable ...La nit és sublim, el dia és bell. Els que posseeixen el sentiment de sublimitat estan inclinats cap als sentiments elevats de la amistat, la eternitat, el despreci del món, el silenci de les nits d’estiu amb la tenebrosa llum de les estrelles i la solitaria lluna a l’horitzó. Tot el que és sublim emociona i el que és vell encanta. El sublim terrible, quan es produeix fora del que és natural, es converteix en fantàstic.” 

 

 ®  Observació:

Partim de la idea que no existeix res que sigui absolutament gran, però si que existeix la sensació que apareix quan perceps una cosa com a immens.

Podem entendre que una cosa és sublim quan ens sembla que aquesta, és immensament gran, encara que sabem que té una dimensió.

Per exemple:

 A mesura que ens anem endinsant en un bosc podem a arribar-lo a percebre com a immens o il·limitat (sense final). Arriba un punt que et perds en la seva immensitat i és en aquest moment que el bosc esdevé no finit. Aquest mateix bosc si el veiem en planta o en un mapa topogràfic podem mesurar el seu perímetre i fins hi tot arribar a saber el nombre exacte d’arbres que hi ha.

El mateix passaria si anem mar endins, sempre hi ha un punt en el qual al teu voltant només veus l’horitzó i per tant no tens lloc on referenciar-te. És en aquest moment quan perceps el mar com a immens, no finit. Quan les proporcions del mar respecte les humanes es fan d’una magnitud desmesurada.  

Si diem que una cosa és immensa, podem afirmar que qualsevol cosa en comparació serà més petita.

La naturalesa és sublim en alguns fenòmens on la intuïció porta a pensar en la seva infinitat. Això només passa quan no podem dimensionar un objecte tot i esforçar-nos a imaginar-nos la seva magnitud. 

-------

"Lo bello tiene de común con lo sublime que ambos placen por sí mismos. (...) Pero hay también entre ambos [lo bello y lo sublime] diferencias considerables, que están a la vista. Lo bello de la naturaleza se refiere a la forma del objeto, que consiste en su limitación; lo sublime, al contrario, puede encontrarse en un objeto sin forma, en cuanto en él, u ocasionada por él, es representada ilimitación y pensada, sin embargo, una totalidad de la misma, (...)
Así es la satisfacción unida allí [lo bello] con la representación de la cualidad ; aquí [lo sublime], empero, con la de la cantidad. (...) y así, como emoción, parece ser [lo sublime], no un juego, sino seriedad en la ocupación de la imaginación. De aquí que no pueda unirse con encanto; y siendo el espíritu, no sólo atraído por el objeto, sino sucesivamente también siempre rechazado por él, la satisfacción en lo sublime merece llamarse no tanto placer positivo como, mejor,admiración o respeto, es decir, placer negativo. (...)
Definición verbal de lo sublime.
Sublime llamamos a lo que es absolutamente grande . (...)
aquello que es grande por encima de toda comparación . (...)
Es una magnitud que sólo a sí misma es igual. De aquí se colige que se ha de buscar lo sublime, no en las cosas de la naturaleza, sino solamente en nuestras ideas; determinar, empero, en cuál de ellas se encuentra, debemos dejarlo para la deducción.
La definición anterior puede expresarse también así: Sublime es aquello en comparación con lo cual toda otra cosa es pequeña . (...)
Podemos, pues, añadir a las anteriores formas de la definición de lo sublime esta más: Sublime es lo que, sólo porque se puede pensar, demuestra una facultad del espíritu que supera toda medida de los sentidos .
Lo infinito es absolutamente (no sólo comparativamente) grande. Comparado con él, todo lo otro (magnitudes de la misma especie) es pequeño. Pero (esto es lo más importante) el poder solamente pensarlo como un todo denota una facultad del espíritu que supera toda medida de los sentidos, (...)
Para poder sólo pensar el infinito dado sin contradicción, se exige en el espíritu humano una facultad que sea ella misma suprasensible, (...)
Sublime es, pues, la naturaleza en aquellos de sus fenómenos cuya intuición lleva consigo la idea de su infinitud. Esto último, ahora bien, no puede ocurrir más que mediante la inadecuación incluso del mayor esfuerzo de nuestra imaginación para la apreciación de la magnitud de un objeto. (...)
El sentimiento de lo sublime es, pues, un sentimiento de dolor que nace de la inadecuación de la imaginación, en la apreciación estética de las magnitudes, con la apreciación mediante la razón; y es, al mismo tiempo, un placer despertado por la concordancia que tiene justamente ese juicio de inadecuación de la mayor facultad sensible con ideas de la razón, en cuanto el esfuerzo hacia éstas es para nosotros una ley."

(Kant, 1790)   

-------

ARTHUR SCHOPENHAUER (1788-1860).

 

 

 

 

 

 

    "Transportémonos a una comarca solitaria; el horizonte es infinito, el cielo aparece sin nubes; ningún soplo de viento agita los árboles ni las demás plantas; no hay animales, ni hombres, ni aguas vivas; reina el silencio más profundo; semejante paisaje invita a lo serio, a la contemplación, al olvido de toda voluntad y de sus miserias; pero esto da también a aquel paisaje donde dominan la soledad y el silencio cierto matiz de sublimidad. Pues como la voluntad, ávida siempre de desear y de adquirir, no encuentra objeto alguno favorable ni desfavorable, no queda más que el estado de contemplación pura, (...)
La comarca que hemos descrito nos da, pues, un ejemplo de lo sublime en grado inferior. Al conocimiento puro, con su calma y su sobriedad, se halla asociado como contraste el recuerdo de una voluntad siempre dependiente, siempre miserable, agitada siempre por la necesidad de moverse. Este género de sublimidad es el que caracteriza la belleza bien conocida de las praderas sin fin de la América del Norte. Despojemos a esta comarca de toda vegetación, no le dejemos más que rocas peladas, enseguida la voluntad se sentirá inquieta por la falta de toda producción orgánica que pueda servir para nuestra subsistencia; el desierto adquirirá un aspecto aterrador, (...)
El sentimiento de lo sublime nos dominará claramente. Aumentará todavía en las siguientes circunstancias: la Naturaleza se halla en violenta agitación, las nubes amenazadoras que oscurecen el cielo dejan pasar tan sólo una media luz, inmensas rocas peladas, que parecen próximas a desplomarse, cierran el horizonte juntándose, los torrentes braman y espuman, el viento gime en las gargantas de las montañas. Nuestra dependencia, nuestra lucha contra una naturaleza enemiga, nuestra voluntad vencida en el combate, todo esto se nos aparece entonces visiblemente; pero mientras no se sobrepone nuestro sentimiento de angustia personal y nos mantenemos en la contemplación estética, el sujeto puro del conocimiento a quien nada de esto concierne ni conmueve, observa tranquilamente esta lucha de la Naturaleza, esta imagen de la voluntad quebrantada, y en estos mismos objetos amenazadores y temibles para la voluntad no percibe más que sus Ideas. En ese contraste descansa el sentimiento de lo sublime. Esta impresión se hace todavía más poderosa cuando la lucha de los elementos desencadenados se efectúa ante nuestros ojos; (...)

En estos instantes es cuando el intrépido espectador de semejante cuadro reconoce con toda evidencia la naturaleza doble de su consciencia; comprende que es individuo, fenómeno frágil de la voluntad, a quien el golpe menor de aquellas fuerzas podría aniquilar; ser impotente contra la poderosa Naturaleza, criatura dependiente, juguete de la suerte, átomo imperceptible enfrente de poderes colosales, pero al mismo tiempo se siente sujeto inmortal del conocimiento puro, que, como condición del objeto, es el portador del mundo entero; siente que esta lucha aterradora de la Naturaleza no es más que su propia representación, y que él mismo, en la tranquila contemplación de las Ideas, es un ser libre y ajeno a toda voluntad y a toda miseria. Tal es la impresión perfecta de lo sublime.  

Lo que lo produce es la contemplación de un poder incomparablemente superior al hombre y que amenaza aniquilarle.
Esta impresión puede producirse también, de una manera muy diferente, cuando nos representamos una simple cantidad en el espacio y el tiempo, cuyas proporciones ilimitadas nos reducen a la nada. Podemos llamar al primer género sublime dinámico y al segundo sublime matemático, conservando las denominaciones y la exacta división de Kant”.
(Schopenhauer, 1819)  

Menciona diferents graus de sublimitat segons la sensació que et provoca el que estàs contemplant. La més extrema és la que et proporciona la sensació de terror. 

Per explicar tal sensacions, Shopenhauer descriu una comarca solitària amb l’horitzó infinit, el cel sense núvols i sense vent que agiti els arbres i plantes, ni animals, ni homes, ni aigües vives... És un paisatge que només es pot contemplar, oblidant qualsevol voluntat. 

La sensació que aporta a un observador aquesta absoluta calma i soledat comença a semblar-se com el que podem catalogar com a sublim. 

Si tot el que estava en calma comença a moure’s, a agitar-se violentament, augmenta fins a l’extrem aquesta sensació que citàvem abans.

A més tot pot canviar d’escala i percebre’s amb unes dimensions molt més grans que les del mateix observador, reduint-lo al res. Llavors s’hi barreja un sentiment d’inferioritat i vulnerabilitat que fan que l’espectador es senti indefens en front de la força i dimensions inabastables que té la naturalesa. 

 

Què és allò Bell?

"Lo bello es una posibilidad de la forma que consiste en la limitación."(Kant, 1790)

Només allò que té límits pot ser bell o no, el que manca de límits, formes, no pot mai ser bell, pot suscitar una emoció semblant a la bellesa, i al mateix temps molt diferent. allò sublim es pot pensar com una totalitat però no es pot percebre com a tal.

Què és allò sublim?

Allò sublim vinculat a l'art estètic, resulta de l’antítesi d’allò bell.

El que és natural com ja s’ha vist anteriorment, és sublim.

Podem distingir dos maneres de mirar la natura. Aquesta pot ser simple i gran si es parla de temes absoluts, és quan ens perdem en ell.

També podem veure la natura com a simple presencia d’ella mateixa, és una grandesa que desapareix quan sorgeix la tempesta.

La sublimitat en el camp artístic és l’altre gran bloc. En aquest trobem les arts (música, arts plàstiques, poesia,...).

L’obra d’art ens porta al domini absolut. Arriba a un punt on la tensió emocional esdevé insuportable.

Característiques d’allò sublim i bell segons Kant.

SUBLIM

BELL

Es pot imaginar però no raonar

Es pot imaginar i raonar

Gran

Petit

Sense Forma

Els espais donen un plaer sense contenir forma

Amb Forma

 

No finit / No limitat

Finit / Limitat

Qualitat

Quantitat

Sense forma

Forma

Admiració, respecte

Encant

Serietat

Joc

PLAER POSITIU

PLAER NEGATIU

 

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 JOHN FLAXMAN (1755-1826)

 

 

 

 

 

Escultor de làpides anglès, d’estil neoclàssic.

És un artista que es recolza en un art sublim i obert. 

“El son”

 

 

 

 

 

 

 

Obres com “el son” de la il·lustració per a la Ilíada reflexen clarament les idees de sublimitat expressades anteriorment per Burke. Es veu clarament la simplicitat de línia, la desaparició de detalls pintorescs i l’espai en blanc. Flaxman, però, també té relació amb la pintura de Miguel Àngel. Observant la il·lustració ja veiem alhora l’abstracció que ens causa la imatge, de la qual les figures es recolzen als núvols i a l’infinit. Diferents proporcions s’apoderen de l’escala humana. 

 “Oto i Efialtes guarden a Mart encadenat”:

 

En el cas d’ “Oto i Efialtes guarden a Mart encadenat” es pot contemplar com una magnitud superior s’apodera de l’escala humana, on les línies del dibuix no s’acaben, l’espai no queda determinat. 

“Làpida funerària de Agnes Cromwell (1798-1800)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 En el cas de la Làpida funerària de Agnes Cromwell (1798-1800) podem notar com les figures es manifesten en un recargolament del qual lliga en quietud els diferents membres. Uns membres tracten d’aguantar al personatge central, el qual es vol escapar i obrir-se cap un espai (cap al més enllà, el no finit). Els rostres i direcció dels caps reflexen més clarament aquest fet. 

La sublimitat en arquitectura ens obre cap a un espai més estètic. Majoritàriament, quan parlem de construcció monumental ens referim a quelcom estàtic en tranquil·la calma i grandesa.

 

“Presó de Piranesi”

 

 

 

 

 

 

 

La foscor , la grandiositat espacial i una escala desmesurada, poden fer arribar a l’espectador un sentiment de terror el mateix que Burke menciona en els seus escrits.

“Foro Romà”  

Espai de grans proporcions on l’escala humana queda ínfimament petita davant de l’espai arquitectònic. On l’espai obert s’interrelaciona amb el tancat.

 

C. N. Ledoux 

Uns vint anys abans de començar la Revolució Francesa, aparegués per primera vegada a la història un edifici amb forma esfèrica.

 

Ledoux: casa de los guàrdies forestals, 

Tot i ser una forma perfecte la seva desproporcionada escala (comparada amb l’escala humana) fa que l’observador no tingui cap punt on referenciar-se. Aquesta geometria està caracteritzada per el reu recolzament amb el terra només en un punt, la concentració de la massa es dóna majoritàriament aixecada del terra, FLOTANT.

 

 

 

 

 

 

                                                             

Aquest aspecte pot comparar-se a moltes altres obres, la massa de les quals també es troba elevada respecte del terra i del punt de vista humà i que alhora suportada per elements molt esvelts que resulten insignificants en comparació a la resta de volum.   

La construcció d’aquestes dues edificacions s’assimilen a la idea de sublimitat expressada  en els  projectes de Ledoux. Els elements que es troben en contacte en el terra en una base gairebé puntual suporten un volum una immensa massa i dimensió.

Ledoux va realitzar un projecte utòpic sobre una ciutat ideal anomenada Chaux, de la qual es va arribar a construir una petita part. Ledoux va projectar diversos edificis, entre els quals destaca el cementiri. Aquest no es va arribar a construir però va realitzar alguns gravats magnífics

 

 

 

 

 

 

                            

 

                            

En el projecte del cementiri per la ciutat de Chaux, Ledoux també pensa en l’esfera com un volum amb un punt central que simbolitza una inducció a l’eternitat.

Dels gravats en destaca un on es va representar el cel en la seva immensitat, que encara es conserven sobre aquest edifici, també recullen aquestes característiques que transmeten aquests sentiments de terror, confusió, il.limitació...  també contenen cossos, volums i espais indefinits,...

 

 

 

 

 

 

També podem trobar reflexada aquesta idea de sublimitat en diverses ciutats del món. Aquelles que neixen dins d’una muralla, creixen adoptant una forma completament definida, amb un únic centre que inclou les seves parts més importants (catedral, comerç, ajuntament,...). Les ciutats que, en canvi, no tenen aquest element definidor i limitador, que creixen desdibuixant-se i deslligant-se del centre, acaben creant un sistema de nuclis dispersos que organitzen la ciutat d’una manera multipolar. Moltes vegades les ciutats emmurallades acaben trencant aquest lligam i resultant amorfes.

Es poden relacionar aquestes ciutats com a sublims i les definides com a belles.

 

EXEMPLES DE CLASSE D’ARQUITECTURA SUBLIM: 

 Torre de defensa Viena

La seva grandesa fa perdre el concepte de proporcionalitat

 

 

 

 

 

 

 Sanatorio de Paimio (Alvar Aalto)

La paret és suficientment gran perquè perdis les proporcions

 

 

 

Galería Nacional (Mies van der Rohe) 

 

 

        

 

 

Plaza del Tenis (Peña Ganchegui)  

Allò sublim en l'arquitectura té el problema

de trobar una construcció sense forma.

 

 

  Com es reflecteix allò sublim a la pintura?

 

La “Atracción del Abismo”, de Rafael Argullol és un itinerari a través de la pintura del paisatge romàntic.

Al llarg del recorregut es posa de manifest el desenvolupament d'una consciència tràgica que enfronta a l'artista amb la seva pròpia civilització i constata la solitud existencial de l'home modern. Per als pintors romàntics, el paisatge és l'escenari que està representada la tensió, sovint dramàtica, entre la naturalesa i l'esperit humà. Silenciós i torbador protagonista, el paisatge es presenta en el romanticisme sense figures humanes i, a través d'ell, l'artista fa present l'amenaça que la naturalesa amaga. Però simultàniament, l'home romàntic anel.la reconciliar-se amb la naturalesa, retrobar la seva identitat en aquesta infinitud que apareix com abisme desitjat i inassolible. A partir de l'obra de Friedrich, Turner, Füssli, Piranesi o Escher, Rafael Argullol ens aproxima les claus del paisatge romàntic i al propi esperit tràgic del romanticisme.

El que el propi autor denomina "un museu imaginari subjectiu", es posa en relació el paisatgisme romàntic amb la pintura precedent, especialment la del Renaixement –Da Vinci, Rafael... - i també amb la contemporània -Munch, Van Gogh, Max Ernst, Magritte-, apuntant la possibilitat d'analitzar l'evolució de la civilització occidental a partir de les diverses maneres de representació pictòrica.

 

 

 

 

C.D. Friedrich, El monje frente al mar (1808-10)

S’hi  poden distingir tres franges de diferents colors que fan referència al cel, mar i terra; i a més una sola figura humana, és el monjo, és com si ell mirés el quadre i en conseqüència és com si l'espectador se situés on aquesta aquest personatge i sentís aquesta sensació de grandesa desbordant per als seus sentits, on miris per a on miris mai trobes la seva fi.

Kleist, va dir: “Quan un mira aquest quadre sembla com si a l’espectador se li haguessin llevat les parpelles” 

 

                                                

 

 

 

C.D. Friedrich, El gran coto junto a Dresden (1832)

 

 

 

 

 

 

C.D. Friedrich, Paseante sobre el mar de niebla (1818)

 

 

 

 

 

 C.D. Friedrich, El mar de hielo (1823-24)

 

  

 

 

 C.D. Friedrich, Amanecer en las montañas gigantescas  (1811)

 

 

 

 

 

 

 C.D. Friedrich, Acantilados en Rügen  (1818)

 

 

 

 

J.M.W. Turner, Dido construyendo Cartago (1815)

 

 

 

 

 

 J.M.W. Turner, Regulus (1828)

Regulus, és un quadre on  l'infinit es manifesta amb una llum als fons, que esdevé de l’infinit que il·lumina unes cases difuminades que dona una se4nsació de ceguesa.
En aquest moment, la pintura tendeix a fer un canvi d'escenaris i d'horari de l'escena (de dia a nit, llum a foscor).

 A més la temàtica es modifica i s'intenta pintar per exemple, l'infinit, foscor, la nit, arc de Sant Martí nocturns, la boira,...

 

TREBALLS D'ALTRES GRUPS DE L'ESCOLA

Treball - 2001-2002

Treball -Tardor 2002

Treball- primavera 2003

Treball- tardor 2003

 

LINKS:

www.analitica.com/va/arte/portafolio/1914441.asp

 

 

BIBLIOGRAFIA