| |
- Esquema de la classe del 25.09.03:
- Neoclassicisme:
El neoclassicisme es descriu com
un procés de renovació de l’arquitectura trencant, doncs, el
tradicionalisme a partir de la reorganització dels volums
arquitectònics aïllats. Per tant, presenta una arquitectura
radicalment nova, edificis que en les seves formes presenten símptomes
del final de la unitat barroca. El neoclassicisme es distingeix per la
seva deliberada selecció dels models que rebutgen la superficialitat
del rococó i l’efecte il•lusionista. El nou classicisme produeix un
canvi fonamental en l’estil i el contingut de les arts plàstiques: les
delicades corbes i les volutes en forma de c pròpies del barroc deixen
pas a immaculades línies rectes; i les superfícies de sensuals
textures esdevenen llises formes esculturals; i els lluminosos pastels
de les formes pictòriques passen a ser colors intensos continguts en
contorns definits amb claredat. El període de màxim esplendor del
neoclassicisme coincideix amb la segona meitat del segle XVIII i el
primer quart del segle XIX.
El neoclassicisme en si mateix és un
estil mort. Torna el clàssic de Grècia i Roma i dona cabuda a les
demés manifestacions culturals o artístiques.
La principal
característica del neoclassicisme és la bellesa freda i sense ànima o
esperit. Abunden les formes carregades de doctrina estètica, encara
que fredes y mortes. El neoclassicisme no emprengué el mateix
perfeccionament renaixentista: a les formes paganes imposa el seu
propi esperit vivificador.
"El clásico exige de la forma
arquitectónica una armonía agradable a los sentidos y una lectura
clara y fácil. Es necesario que el material sea tratado como su
esencia lo pide; la forma debe encontrar una imagen que refleje su
intención, una significación reducida a las cualidades físicas
intrínsecas de la materia y a la expresión de éstas. El neoclasicismo
es lo contrario. Para él la materia está muerta. La forma no tiene más
función que la de ser el soporte del pensamiento, transmitir unas
impresione, hacer nacer unas sensaciones que, mucho más allá de la
plasticidad del material, no exprimen las cualidades de la materia
misma. El símbolo del neoclasicismo es la piedra sin sensualidad, la
piedra en la cual vive un
“genio”."
(Kaufmann)
"La forme est
pure."
[La forma és pura.]
(C.N. Ledoux)
La
col•locació dels volums superposats en forma de belvedéres poden
trobar-se de manera aïllada, fet que suposa la ruptura amb la
tendència utilitzada pel barroc clàssic en la qual les seves parts
estaven clarament fusionades.
"La parte es libre en el
marco definido por el todo."
(Kaufmann)
Aquesta
és una de les característiques més destacades del procés de renovació
arquitectònic anomenat independència de les parts. El principi
d’autonomia no permet formes no estipulades per les lleis
constructivistes i la unitat barroca ja no pot reflectir-se en
l’arquitectura degut a l’evolució de les ideologies socials
post-revolucionàries. L’equilibri entre les parts, la constant
simetria de proporcions, el ritme harmònic demostren doncs, que les
lleis artístiques existents són abolides.
Els artistes i teòrics
clàssics tenen conceptes d’arquitectures diferents en quant a la
disposició de la façana, ara molt més lliure, on les parts inter¡ors
també gaudeixen d’una gran independència. Es rebutja qualsevol efecte
pintoresc, es produeix una distribució de les masses de manera rítmica
i els lligams entre l’entorn i l’edificació. Les ornamentacions es
converteixen en elements innecessaris perquè es considera que tot allò
que no és indispensable cansa la vista, perjudica el pensament i no
afegeix res al conjunt. La utilització d’ornamentacions com, per
exemple, estàtues esdevenen característiques secundàries. La pedra es
deixa sense tractar, amb aspecte natural.
Es tendeix a la forma
pura, contorns i cantonades extremadament ressaltades; de manera que
l’arquitectura es reflecteix vertaderament, l’eliminació de tot allò
superficial i secundari, el retorn a la geometria elemental i
primària.
Els interiors esdevenen clarament funcionals, es
contradiuen amb les característiques estipulades pel barroc.
Les
parets exteriors són tancades i a l’interior se substitueixen els murs
per columnes; les finestres no són emmarcades, són forats en un
mur.
Les noves idees del moment no haguessin perdurat al llarg del
temps si no hagués estat pel context històric del moment, una època de
canvis encapçalada per la Revolució, en la qual es buscava una nova
forma d’expressió arquitectònica, allunyada dels excessos del
barroc.
| Renaixement |
Barroc |
Neoclassicisme |
| Lineal |
Pictòrica |
Autònoma |
| Superficial |
Profund/espacial |
|
| Forma tancada |
Forma oberta |
Agregat |
| Múltiple |
Unitari |
|
| Claredat absoluta |
Claredat relativa |
|
|
Composició |
Juxtaposició |
- La pintura neoclàssica s’inspira en un art monocrom i escultòric.
Es basa en una temàtica històrica i ètica on es mostren les virtuts
amb un marcat interès per lo conceptual. Es caracteritzen per ser
obres racionals, ordenades, clares i harmòniques El resultat és una
pintura on té força importància el volum remarcat per contorns ferms i
inequívocs i una forta linealitat. En termes de composició, la
diagonal va donar pas a una visió rigorosament frontal. Es deixa de
banda el color, els tons pastels es reemplacen per colors nítids, tot
i que sovint sobris que tendien cap als colors primaris i en ocasions
a la totalitat eliminació del color. És tectònica, no hi ha
pinzellades que dissolen el contorn. El color es subordina al
dibuix.
"Tendencia a la unidad, exigencia de discontinuidad,
caracterizarán, pues, a los repertorios de formas de expresión de un
espíritu racionalista, de un espíritu clásico. Inversamente, el
espíritu barroco se reconocerá en la adopción de esquemas multipolares
de que están excluidos esos dos imperativos de la razón; de esquemas
multipolares en vez de unipolares; fundidos y continuos, no
discontinuos y recortados. Cuando una escuela de música diga, por
ejemplo: "Nosotros aspiramos a la melodía infinita", estaremos en
presencia de un fenómeno de barroquismo; porque la supremacía de la
unidad ha sido aquí abolida. Igualmente, donde una tesis matemática
afirme: "El espacio de tres dimensiones no es más que un caso
particular en la serie infinita de espacios posibles de dimensiones
infinitas", el barroquismo será también manifiesto, y por la misma
razón. Cuando una escuela de pintura proclama: "Nosotros, los
impresionistas, no pintamos los objetos, sino el aire y la luz en que
los objetos se bañan y funden", estaremos en presencia de una
flagrante denegación respecto de la exigencia racionalista de
discontinuidad. Y lo mismo cuando un biólogo pretende: Nosotros no nos
ocupamos en las especies, que son simples convenciones: nos
interesamos en la corriente de vida que pasa de un ser a otro,
enlazándolo en la inestabilidad de un Werden, de un
devenir."
[d’Ors 1935]
JACQUES-LOUIS
DAVID
"Jacques-Louis David jugé par ses contemporains et
par la postérité."
[Jacques-Louis David, jutjat pels seus
contemporanis i per la posteritat.]
(Léonce Laget, Paris,
1973)
Jacques-Louis David va arribar a ser el pintor més
important del moviment neoclàssic. La seva pintura és d’una important
contribució a la formació d’un nou estil de pintura a Europa. David en
les seves obres adopta esquemes de la clàssica bellesa ideal i es
destaca per ésser d’un robust naturalisme.
La filosofia de David no
és cristiana ni pagana, és atea. Per a ell, la mort no és més que la
perpetuïtat del present, les coses sense la vida.
Les figures de
David no tan sols són gestualment molt naturalistes, sinó que la seva
estreta vinculació amb l’interior arquitectònic representat amb gran
naturalitat crea una convincent sensació d’espai.
La
mort de Marat
En aquesta obra no hi ha figures secundàries
que emmarquin ni descriguin l’escena, la mort en tots els seus
conceptes domina l’obra. L’espai es defineix per la contraposició
d’horitzontals. Aquesta estricta horitzontalitat de la composició es
distorsiona o es trenca degut a la verticalitat de les línies que
defineixen el braç dret i les faccions de la cara de Marat. El lloc es
defineix per un primer pla molt detallat que desapareix a la part
superior; més de la meitat del quadre resta buida, és un fons
abstracte sense vida. Aquesta part cega suggereix el silenci.
Representa el pas del ser al no-ser, de la realitat material a
l’absència abstracta.
David utilitza el mínim de detalls necessaris
per recrear el moment històric.
La
mort de Sòcrates
Les escenes que David representa en
aquesta obra es disposen en plans paral•lels al pla pictòric. L’ordre
de les seqüències defineix la importància de les accions. Les
profunditats venen determinades per l’espai arquitectònic i limitades
per un pla paral•lel al pla pictòric; per tant, la sensació de
profunditats no ve donada per la presència d’un punt de fuga central.
La llum dóna valor a les escenes, accentuant l’acció principal,
així com la figura de Sòcrates. A més, la llum representada diferencia
i augmenta el concepte de profunditat de la pintura.
Les figures
de David no tan sols són gestualment molt naturalistes, sinó que la
seva estreta vinculació amb l’interior arquitectònic representat amb
gran naturalitat crea una convincent sensació d’espai.
Jurament dels Horacis
En ell hi
apareixen representats els Horacis jurant al seu pare, i disposats a
sacrificar-se per la República, mentre que a l’altra banda hi trobem
les dones plorant.
El fons és de caràcter clàssic, format per tres
arcades que separen les figures com a grups escultòrics. La gamma de
colors utilitzada es composa majoritàriament d’ocres. Les figures
tenen un caràcter realista i estan moldejades a través de la llum, no
del color. La pinzellada es llisa, allunyant-se del virtuosisme i
prioritzant la idea per sobre de la seva realització.
- Segona part de la classe:
- Conferència sobre l'arquitectura de Josep Lluís
Sert
- Exercici 2.1 (per entregar el 02.10.03):
Relació
entre l'arquitectura de Sert i les teories
kaufmanianes
-
- Bibliografia:
- HONOUR, Hugh.Neoclasicismo; ed. Xarait
PRAZ,
Mario. Gusto neoclásico; ed. GG Arte
GÁLLEGO, Julián;
BUENDÍA, J. Rogelio. Summa Artis (Historia General del Arte);
ed. Espasa-Calpe
ARGAN, Giulio Carlo. El Arte Moderno
(1770-1970); ed. Fernando Torres Editor
ANTAL, F.
Clasicismo y romanticismo; ed. Comunicación
REYNOLDS,
Donald Martin. Introducción a la Hstoria del Arte. El siglo
XIX; ed. Universidad de Cambridge
LE DOUX,
Claude-Nicolas. Le Doux ; ed. Anthony
Vidler
|
