informació complementària que es vulgui fer pública pot dirigir-se al professor de la assignatura.
Un treball de:
- grup 19
- Joan Encuentra
- Marta Ferré
- Marina Rocarols
- grup 20
- Jorge Duró
- Mª José Parada
- Bruna Vila
Loos desvaloritzava els arquitectes de la seva epoca y criticava el disseny modern i de l'art Noveau perque segon al seu entendre perd vigència molt rápidament.
- Urnes i orinals
- Per Loos existeix una diferència fonamental entre les urnes i els
orinals:
La primera, és art en commemoració d'un temps passat, un record. Per ell l'obra d'art (és a dir, la urna) no és necessària per a la vida, no ha d'agradar a ningú. L'ornament no és una mostra de la realitat, no està unit a nosaltres. En canvi, l'orinal és un objecte propi de la vida cotidiana que ha de ser bó i confortable; ens ha de ser útil, però no ha de ser bell, no és art. Les urnes són art però no han de servir per la vida, i de manera contrària, l'orinal ens ha de ser útil per la vida i per això no pot ser art.
- Per Loos existeix una diferència fonamental entre les urnes i els
orinals:
- Contra Sezession, Art Noveau y las artes
aplicadas
- Només pot ser modern aquell qui no ho pretengui ser. Loos no és
partidari de la recerca de nous ornaments i en contra també de
l'ornamentació orgànica dels materials.
"Cuando el talabartero se enteró, tomó una de sus mejores sillas y se fue con ella a ver el jefe de la Sezession. Y le dijo: Señor profesor -porque a los jefes de ese movimiento se les llamó enseguida profesores-, señor profesor: he oído hablar de sus ambiciones. También yo soy un hombre moderno. Dígame: esta silla de montar. ¿Es moderna?
El profesor observó la silla y le soltó al talabartero un discurso del que éste sólo logró entresacar las palabras "arte en el oficio manual", "personalidad", "moderno", "Hermann Bahr", "Ruskin", "artes aplicadas", etc. Pero la conclusión era: no, ésa no es una silla de montar moderna.
Al día siguiente volvió el talabartero. El profesor pudo proponerle 49 proyectos de sillas. Porque, aunque sólo tenía 44 alumnos, él mismo había hecho 5 proyectos. Esos saldrían en «The Studio". Hacían efecto.
El talabartero observó largo rato los dibujos. Su mirada se volvía más y más clara.
Entonces dijo: Señor profesor, si yo entendiera tan poco de la monta, de los caballos, del cuero y del trabajo como usted, jtambién yo tendría su imaginación!
Y ahora vive feliz y en paz.
Y hace sillas de montar. ¿Modernas? No lo sabe. Sillas de montar."
El principio del revestimiento (Loos,1993-I: 279-280)
- Adolf Loos no creu en les arts aplicades i troba que es estúpid
voler viure en l'art.
"...El bebedor del siglo Diecisiete podía beber tranquilamente de una jarra donde estuviese grabada una batalla de las amazonas, el comensal tenía nervios para cortar su pescado sobre un rapto de Proserpina. Nosotros no podemos. Nosotros. Nosotros, los hombres modernos.
¿Seremos por ello enemigos del arte, si queremos separarlo del oficio manual? Ya pueden lamentarse los artistas inmodemos por que no se les solicite su ayuda en la fabricación de calzado, mientras que -con lágrimas en los ojos- piensan en los tiempos pasados. Albrecht Dürer tenía que fabricar hormas de zapatos. Pero el hombre moderno, el que es feliz de vivir hoy y no en el siglo Dieciséis, considera una barbarie tal abuso sobre lo artístico..."
Los superfluos (Loos,1993-I: 332-334)
- Per ell l'ornamentació és una pèrdua de temps i de diners.
"... Todavía mucho mayor es el daño que sufre el pueblo productor del ornamento. Como el ornamento ya no es producto natural de nuestra cultura, sino que señala un retraso o un síntoma de degeneración, el trabajo del ornamentista ya no está adecuadamente pagado (...) La carencia de ornamento tiene como consecuencia una disminución del tiempo de trabajo y una subida del salario. El tallista chino trabaja dieciseis horas, el trabajador americano ocho. Si, para una lata lisa, pago lo mismo que para una ornamentada, la diferencia en tiempo pertenece al trabajador. y si no hubiera ningún ornamento, una situación que quizá llegará en milenios, el hombre sólo tendría que trabajar cuatro horas en vez de ocho, pues hoy en día todavía la mitad del trabajo corresponde a los ornamentos. El ornamento es fuerza de trabajo malgastada y, por ello, salud malgastada. Así fue siempre. Hoy, además, también significa material malgastado, y ambas cosas significan capital malgastado."
Ornamento y delito (Loos,1993-I: 346-355)
- Només pot ser modern aquell qui no ho pretengui ser. Loos no és
partidari de la recerca de nous ornaments i en contra també de
l'ornamentació orgànica dels materials.
- La casa i l'obra d'art
- L'obra d'art no és necessària, no és quelcom que ens hagi
d'agradar. La casa és necessària, ens ha de refugiar i protegir. Per
això, l'home estima la casa i odía l'art.
L'arquitectura és el que serveix per la vida, si algú vol viure en l'art ha de morir. Loos no vol que que l'ornament encaixi amb l'arquitectura, pretén que l'usuari se senti lliure de decorar la casa amb objectes aliens a ella que li produeixin plaer; l'arquitectura és inmoble.
Només el monument i el sepulcre són arquitectura entessa com art.
Casa Müller 1928/1930 Praga.
Els mobles presents a la sala són elements sense relació temporal. No han estat dissenyats amb l'espai sinó que són fruit de la voluntat del propietari.
La casa de V. Horta (1893): Casa Tassel es contradiu amb el pensament de Loos ja que busca adaptar-se totalment a l'usuari. Ell defineix aquesta arquitectura com sastreria concebuda des del principi conjuntiu.
- L'obra d'art no és necessària, no és quelcom que ens hagi
d'agradar. La casa és necessària, ens ha de refugiar i protegir. Per
això, l'home estima la casa i odía l'art.
- Sobre el procediment de treball i les seves
consecüències
- Princi del revestiment
- Ha de suscitar sentiments
- S'aconsegueix amb el revestiment. Amb els diferents colors i
materials es busca una emoció o una altra. Decisió de la estructura
de soport.
L`habitació està totalment revestida de textil amb la intenció d'oferir un interior protector. Loos proposa treballar des de la diferència, la separació; el principi disjuntiu. La seva arquitectura es construeix des del Raumplan (pla de l'espai)
Els espais s'encadenen com petites unitats que creen una complexitat espaial molt característica de l'arquitectura de Loos. El menjador i la sala de música constitueixen dos espais de diferent altura connectats amb un esglaó desplegable. Amb aquest disseny esta implícita la voluntat de mostra la separació entre els espais: no es vol que flueixin suaument.
És un treball tridimensional dut a terme a partir de l'agregació de diversos volums tant a l'interior com a l'exterior.
L'arquitectura és art quan està prohibida, quan no ens agrada ja que l'art és allò que odiem i la casa ens ha d'agradar a tots. Degut a aquest pensament sobre l'art, apareix al segle XX El Dadaísme: L'anti-art, en el que es barreja els escrements i la mort. Concepció negativa de l'art.
"...Imagínense mi asombro cuando fuí citado a la comisaría para preguntarme cómo yo, un extranjero, podía cometer tal atentado a la belleza del lago de Ginebra. Me dijeron que la casa era demasiado sencilla, ¿dónde estaban los adornos? Mi tímida objeción -que el propio lago, cuando no había viento, solía estar calmado y sin ornamentos y que, sin embargo, algunas personas lo declaraban aceptable- no pudo hacer nada.
Recibí un certificado indicando que tal construcción, a causa de su sencillez y, por ello, fealdad, quedaba prohibida.
Me fui feliz y muy contento a casa.
¡Feliz y muy contento! Pues, entre todos los arquitectos del globo terrestre, ¿cuál de ellos ha obtenido de la comisaría una declaración en negro sobre blanco de ser un artista? Cada uno de nosotros se toma por artista. Pero no siempre nos creen. Algunos creen a ése, otros a aquél. La mayoría, a nadie. de mí tenían que creerlo todos, incluso yo mismo tenía que creérmelo. Pues yo estaba prohibido, comisarialmente prohibido, como Frank Wedekind o Arnold Schönberg. O, mejor dicho, como prohibirían a Arnold Schönberg si el comisario supiera leerle el pensamiento en sus notas."
Mi primera casa (Loos,1993-I: 19-20)